Facebook
Twitter
La resposta és sí, pero de l’Espanya global, Catalunya inclosa; inclosa amb els seus deliris d’expansió territorial. Ai, poble valencià! De ponent ja sabem que som obligats “Por el justo derecho de conquista”. Pel nord, en canvi, ve una conquesta més suau, més subtil, més ambigua, més…
La sòciolingüística ensenya que la llengua castellana pot fer desaparéixer el valencià, i és cert, pero no sol ensenyar que la llengua catalana, també. De fet, moltíssimes de les formes valencianes van desapareixent de l’ús diari fagocitades per les barcelonines. El paroxisme és la ficha escolar aquella que ajuda tant a incrementar l’autoodi en l’alumnat: “No es diu carlota, cal dir pastenaga”: El paroxisme, repetim. Pero remarquem que el dia a dia escolar i social, a través d’escoles, instituts, universitats, A punt, AVL i etc, també complix el seu paper de crear complex d’inferioritat als pocs parlants de valencià que encara quedem. El noesdiucaldir apareix ben sovint, tant que forma part del dubte i la inquietud lingüística valenciana en general: Bellea s’ha convertit en bellesa; vullc, en vull; la frontera, en la façana… en un inacabable i molt subtil procés de substitució comandada per l’Institut d’Estudis Catalans que l’Alienació Elitista valenciana s’encarrega de dur a cap en les seues prescripcions lingüístiques, dites també -subtilment- recomanacions. Creant el dubte constantment es desprestigia el valencià i s’enaltix la que ha de ser La Llengua, “que uneixi tots els catalans”, per això es rescaten arcaismes com aquest, nosaltres, etc. Que “Uneixen tota la nació catalana”, fictícia, clar. En canvi, usar les formes -tan les clàssiques com les noves- que ha anat creant la llengua valenciana és la manera en la que mos podem trobar més còmodos els valencians i valencianes actuals, els que encara som usuaris de la llengua valenciana. Este, esta, estos, estes, mosatros, bellea, patix… són formes que mos fan reconéixer-mos com a valencians de trellat, no alienats.
Pero si, a més de parlar de sòciolingüística, parlem de política, mos trobem que el panorama català que es va inventar lo de: “Una llengua, una cultura, una nació, ppcc” ha acabat per obtindre els objectius que s’havia propost: fer desaparéixer la llengua valenciana i la seua cultura. Ho diu clarament la llei:
“Según la Ley 20/2022, de Memoria Democrática, durante la dictadura franquista sufrieron persecución y discriminación diferentes pueblos y culturas de España.
En concreto, la ley reconoce como víctimas de especial protección a las siguientes comunidades culturales y lingüísticas: La cultura y lengua catalana. La cultura y lengua vasca. La cultura y lengua gallega. La cultura y lengua asturiana, aragonesa y leonesa (lenguas históricas de sus territorios). El pueblo gitano y su cultura.
La norma establece que el régimen franquista persiguió y reprimió las expresiones culturales, identitarias y lingüísticas de estas comunidades, prohibiendo o limitando el uso de sus lenguas y símbolos en el ámbito público y educativo. Por ello, se impulsa ahora su reconocimiento, reparación y garantías de no repetición, con medidas de fomento y protección de estas culturas”.
Totes les llengües i cultures d’Espanya foren perseguides i maltractades pel franquisme, excepte les dos que molesten a Catalunya: l’aranés i el valencià. I no és una casualitat; és la conseqüència d’un projecte que, els anys 30, va fer la burgesia noucentista catalana i que actualment du a cap el partit del senyor aquell que va fugir, Europa amunt, al qual secunden diversos partits catalans més, PSC inclòs, i, per conseqüencia PSOE inclòs: tots agenollats davant els desitjos expansionistes de la burgesia catalana. El pancaespanyolisme no té frenada. Aquell projecte de la dreta nacionalista catalana ha arribat al partit socialiste. Vegeu les declaracions del Ministre Albares en el programa d’Alsina, ningunejant la llengua valenciana; i al President Illa considerant catalans a Joanot Martorell i Ausiàs March.
Els pobles expansionistes que que es consideren ser els Elegits de Déu -diga’s el Gran Israel o la Gran Catalunya- tenen igual fagocitar als veïns palestins o a les corones reals o a les llengües. Els partits polítics catalans, tots, com fa Israel en Palestina, han fet desaparéixer lo que els molesta que tinga entitat pròpia. En aquell projecte tan català com demencial, el dels ppcc, els valencians només serem si acceptem l’alienació i mos considerem catalans. I, com han demostrat sobradament les enquestes, l’ambició catalanista només ha conseguit que el percentatge de valencians que es consideren espanyols puge dia a dia com a conseqüència de ser un poble valencià sense identitat. I això té responsables i culpables. El poc trellat porta a la demència. Apunteu-vos-ho. I apunteu-vos ací: som valencians de Trellat.