Llengua

Òscar Rueda*

Publicat originalment en Las Provincias, el 28/07/2017

El recent falliment del sociòlec Damià Mollà nos ha dut a la memòria el moment en que llegírem ‘De impura natione’: l’ensaig que, corredactat entre ell i Eduard Mira, fon guardonat en els premis Octubre de 1986. Baix el subtítul de ‘El valencianisme, un joc de poder’, el recordem en un peculiar valencià ple de barroquismes exòtics, arcaismes i paraules ‘no normatives’ per a l’autoritat competent. El seu efecte nos resultà atemperat perque ya havíem llegit el ‘Document 88’ de Franch, Colomer, Nadal i Company -que nos paregué més atrevit, clar i directe-, pero sol presentar-se ‘De impura natione’ com l’inici de lo que pretenia ser una ‘tercera via’ entre el ‘fusterianisme’ i el ‘blaverisme’ -per a Mollà i Mira, ‘nosaltrisme’ i ‘ratpenatisme’- que, naixcuda des de l’entorn universitari, constituïa una primera crítica a la proposta ‘regionalista catalana’ de Joan Fuster i a l’hora un cant a la ‘reconciliació’ entre les dos tendències contemporànees d’entendre i comprendre la personalitat valenciana. Una tercera via que venia a reivindicar la llegitimitat de la Senyera ‘en blau’ o de la denominació ‘llengua valenciana’, la construcció d’un poble valencià que no fora un pur apèndix castellà o català, i un desig de ‘pacte llingüístic’ entre les dos tendències que portaven ya uns quants anys discutint sobre el model normatiu que havia de ser oficialisat i vehiculat socialment.