Inici » llengua valenciana

llengua valenciana

Torres de Serrans, Valéncia ciutat

De nació impura

Òscar Rueda*
Publicat originalment en Las Provincias, el 28/07/2017

El recent falliment del sociòlec Damià Mollà nos ha dut a la memòria el moment en que llegírem ‘De impura natione’: l’ensaig que, corredactat entre ell i Eduard Mira, fon guardonat en els premis Octubre de 1986. Baix el subtítul de ‘El valencianisme, un joc de poder’, el recordem en un peculiar valencià ple de barroquismes exòtics, arcaismes i paraules ‘no normatives’ per a l’autoritat competent. El seu efecte nos resultà atemperat perque ya havíem llegit el ‘Document 88’ de Franch, Colomer, Nadal i Company -que nos paregué més atrevit, clar i directe-, pero sol presentar-se ‘De impura natione’ com l’inici de lo que pretenia ser una ‘tercera via’ entre el ‘fusterianisme’ i el ‘blaverisme’ -per a Mollà i Mira, ‘nosaltrisme’ i ‘ratpenatisme’- que, naixcuda des de l’entorn universitari, constituïa una primera crítica a la proposta ‘regionalista catalana’ de Joan Fuster i a l’hora un cant a la ‘reconciliació’ entre les dos tendències contemporànees d’entendre i comprendre la personalitat valenciana. Una tercera via que venia a reivindicar la llegitimitat de la Senyera ‘en blau’ o de la denominació ‘llengua valenciana’, la construcció d’un poble valencià que no fora un pur apèndix castellà o català, i un desig de ‘pacte llingüístic’ entre les dos tendències que portaven ya uns quants anys discutint sobre el model normatiu que havia de ser oficialisat i vehiculat socialment.

Llegir més »De nació impura
Mapa del diasistema occitano-romànic

La modalitat lingüística valenciana (III): Cronologia del procés

Cronologia del procés: De 1906, Primer Congrés de la Llengua Catalana, a 2017, declaració unilateral de independència de Catalunya.

Observe’s que la primera dada és lingüística i la segona política, i van juntes i se sumen, cosa que vol dir, no que sumem elements de diferent espècie, en una suma de resultat impossible, sinó que els dos elements són d’una sola i mateixa classe: la política, llengua inclosa. I que hi ha una sola i mateixa línia de pensament, un sol projecte, un sol procés: El Procés real que, de moment, ha acabat en DUI.

Llegir més »La modalitat lingüística valenciana (III): Cronologia del procés
Segell del Primer Congrés de la Llengua Catalana, en el que es veu esta dins del marc de la seua família

La modalitat lingüística valenciana (II): La Solució

En el número anterior, després de descriure El Problema, déiem que sempre ha tingut, al seu costat, La Solució, això sí: minimizada, menyspreada, amagada, censurada i rebutjada per l’stablishment “científic” perque feia nosa a les seues pretensions polítiques. Siguem-ne conscients. Alguns ho som, i tenim clar que la nostra proposta és correcta, des del punt de vista científic,  i transversal, validada i vàlida, des del punt de vista polític.

Llegir més »La modalitat lingüística valenciana (II): La Solució
El valencià, una llengua d'Europa

Llengua valenciana i sociolingüística

Publicat originalment en Levante-EMV, el 17/12/2018

El passat 28 de novembre, Lo Rat Penat i la Secció de Llengua de la RACV presentaven un informe sobre l’actual situació de la llengua valenciana al Comité d’Experts de la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries. L’estudi, extens, descriu la situació tan complicada que patix el valencià com a llengua minoritària.

Llegir més »Llengua valenciana i sociolingüística
Dos mans agafant-se

La modalitat lingüística valenciana (I): El Problema

Alienació: “Acte pel qual una persona transmet, a una altra o a altres, el domini o un altre dret sobre una cosa”

INTRODUCCIÓ

Hem intentat ajuntar les dades més rellevants del calvari lingüístic que hem patit i patim els valencians i les valencianes. Intentem donar, o potser donar-mos, llum sobre els esforços enormes dels que han lluitat i lluiten/em per la defensa de la denominació Llengua Valenciana, i tot el context històric i cultural que el nom –naixcut en el Segle d’Or Valencià- comporta. Conscients, i molt, que el procés secessionista català, des de la Renaixença a l’actualitat, s’ha projectat -entre altres qüestions que es referixen estrictament a Catalunya- amb la finalitat de negar, d’aniquilar, el nom Llengua Valenciana i totes les seues conseqüències contextuals, així com va aniquilar les referències històriques a la llengua comuna d’Oc. I com, “O domines o et dominen”, alguns valencians persistixen, persistim, en la defensa de lo que és nostre, front als alienats i alienades que s’han entregat al “domini” lingüístic alié, fent així traïció als clàssics valencians del Segle d’Or i a tots aquells i aquelles que, actualmente, volem ser qui som i com som, perque “Si som com som serem, pero si som con són, no serem”.

Llegir més »La modalitat lingüística valenciana (I): El Problema
Siluetes d'un pare i un fill

El valencià i els jóvens

Òscar Rueda*
Publicat originalment en Las Provincias, el 23/02/202o

El 21 de febrer se celebrà el ‘Dia Internacional de la Llengua Materna’. La data, fixada per la UNESCO en 2002, crida l’atenció sobre una realitat: el 43% de les 6.000 llengües del món estan en perill d’extinció.

Llegir més »El valencià i els jóvens
Fragments de llibres en valencià

Perqué el valencià és llengua

Voro López*
Publicat originalment en Las Provincias, el 30/07/2017

Aclarírem en LAS PROVINCIAS 25/05/2017, en l’artícul El ‘valenciano’ i la RAE la manipulació que patí la definició de ‘valenciano’ en el diccionari de la RAE, a on diu que és una «variedad del catalán». Encara que el tarragoní Alvarado Ballester, sent secretari de la RAE digué que: «No es competencia de esta Real Academia Española dictaminar sobre cuestiones ajenas a la lengua española o castellana», esta definició pesa creant dubtes quan s’afirma que el valencià és llengua i no una varietat del català.

Llegir més »Perqué el valencià és llengua
Mapa Valéncia França

Valencià de Sollana i valencià de França

Òscar Rueda*
Publicat originalment en Las Provincias, el 10/03/2017

Recorde el cas de la mare d’un antic companyó de treball, veïna de Sollana, que volia obtindre el certificat de ‘coneixements’ orals de valencià de la Junta Qualificadora. Tractant-se de la llengua materna i habitual de la bona senyora, en qualsevol atre lloc del món el certificat haguera segut senzillíssim d’obtindre. Puix be, passats numerosos intents, la valenta sollanera hagué de deixar el tema per impossible: els senyors de la Junta Qualificadora dictaminaren que no sabia parlar la llengua que utilisava en el 98% de les seues relacions socials.

Llegir més »Valencià de Sollana i valencià de França