Facebook
Twitter
Òscar Rueda*
Publicat originalment en Las Provincias, el 10/03/2017
Recorde el cas de la mare d’un antic companyó de treball, veïna de Sollana, que volia obtindre el certificat de ‘coneixements’ orals de valencià de la Junta Qualificadora. Tractant-se de la llengua materna i habitual de la bona senyora, en qualsevol atre lloc del món el certificat haguera segut senzillíssim d’obtindre. Puix be, passats numerosos intents, la valenta sollanera hagué de deixar el tema per impossible: els senyors de la Junta Qualificadora dictaminaren que no sabia parlar la llengua que utilisava en el 98% de les seues relacions socials.
És ‘vox populi’ que els títuls de la Junta Qualificadora, en el famós grau ‘mitjà’ al capdavant, no estan pensats per a certificar el coneiximent real del valencià, sino per a assegurar que la llengua usada per qui els aprove se separarà lo mínim del català estàndart, especialment a nivell escrit; encara que no siga capaç de mantindre una conversació normal en valencià. Per als valenciaparlants, puix, la consigna està desgraciadament clara, i corre com la pólvora entre els que aspiren a obtindre’ls: si vols aprovar i tens dubte en una resposta, tria sempre la solució que mai utilisaria un valenciaparlant natiu.
«Per a la Conselleria és inacceptable que en Lo Rat Penat escrigam ‘pluja’ en j, pero també ‘mijà’ perque en abdós casos la lletra es pronuncia igual. Pero li pareix fantàstic que ad algú que només sap dir i escriure “aquesta joguina no és adient per nens petits” no se li exigixca ni tan sols un curs de reciclage per a conéixer les característiques més importants de l’idioma valencià».
En esta situació aberrant faltava la ‘guinda’ del pastiç. No es tracta ya de l’orientació alienant de la normativisació oficial, sino que ara, gràcies a la munificència dels nostres governants, els títuls de l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor o l’Institut Francocatalà de Perpinyà, entre uns atres, acreditaran el coneiximent del valencià sense més tràmits ni guilindaines. Mentres, els títuls de l’entitat Lo Rat Penat, pionera en l’ensenyança de la llengua valenciana des de 1949, a pesar de seguir un programa d’estudis rigorós, continuaran sense tindre reconeiximent oficial (com ocorre des de 1983, per cert; ho dic per si ad alguns que governaren Valéncia durant vint anys els sobrevé un episodi d’amnèsia selectiva).
Per a la Conselleria és inacceptable que en Lo Rat Penat escrigam ‘pluja’ en j, pero també ‘mijà’ perque en abdós casos la lletra es pronuncia igual. Pero li pareix fantàstic que ad algú que només sap dir i escriure «aquesta joguina no és adient per nens petits» no se li exigixca ni tan sols un curs de reciclage per a conéixer les característiques més importants de l’idioma valencià. La sacralisació de l’ortografia -la part més convencional de la normativa- i la banalisació dels aspectes que realment caracterisen a una llengua -el lèxic, la morfologia, la sintaxis, la fonètica- tenen un fi clar: assegurar la reducció del valencià a simple dialecte, que només se deu parlar en casa i entre els amics. La llàstima és que esta separació creixent entre el valencià oficial i el real, promoguda per certes èlits politicoacadèmiques, conseguirà -si les coses no canvien- que ni tan sols en els àmbits més íntims el nostre idioma acabe sobrevivint. Ixcà nos equivoquem.