La modalitat lingüística valenciana (II): La Solució

En el número anterior, després de descriure El Problema, déiem que sempre ha tingut, al seu costat, La Solució, això sí: minimizada, menyspreada, amagada, censurada i rebutjada per l’stablishment “científic” perque feia nosa a les seues pretensions polítiques. Siguem-ne conscients. Alguns ho som, i tenim clar que la nostra proposta és correcta, des del punt de vista científic,  i transversal, validada i vàlida, des del punt de vista polític.

En totes les èpoques hi ha hagut valencians que han tingut clar el marc global, no secessionista. I valencians de tots els colors ideològics. Alguns exemples:

1878.  El progressiste Constantí Llombart:

“Noble llengua llemosina, apellada aleshores del país o valenciana, que nostres majors usaren desde la gloriosa conquesta d’aquest regne (…) Ab ella es parla en Aix, en Marsella, en Tarascon, en Orange, en totes les principals ciutats de la Prohènça; en la Galia gòtica o Lenguedoc i ses cultes ciutats de Montpeller i Tolosa…”

Discurs Inaugural de Lo Rat Penat.

1906. El conservador Teodor Llorente veu així la seua pàtria:

“Fills de la noble terra que may del cor s’allunya!

Trovadors de Mallorca! Cantors de Catalunya!

Felibres de Provença! Companys, amics, germans!

Valéncia a vostre encontre tota joyosa avansa,

en lo front la vergonya, y en los ulls la esperansa,

y lo cor en les mans.”

Rev. Occitania, núm 5, p. 12.

1930.  L’home de dreta confessional Antoni Senent i Micó s’expressa així:

“Alacant contra Valéncia; Valéncia contra Catalunya; Catalunya contra Occitània. Quin pobre concepte de la pàtria, i quanta incomprensió, incultura i egoisme! Quina visió més estreta d’Occitània!”

El Camí, núm. 118, p. 3.

1930. El marxiste, membre del Partit Comunista, Emili Gómez Nadal, en l’article “Universitarisme occità”, fa una crida perque els valencians assistixquen al 1r Congrés Universitari Occità:

“Valéncia no pot romandre insensible a esta crida. Es juga massa coses per a no sortir d’una vegada del seu ensopiment provincial, més encara, colonial. Al Primer Congrés Universitari Occità ha d’ésser-hi  Valéncia, i Barcelona, i Tolosa i Montpeller, per a que totes quatre, íntimament unides, s’atreguen les atres universitats germanes, extremes, Marsella i Bordeus, i torne ben prompte, almenys en els dominis de la cultura, aquella unitat racial estroncada brutalment a l’albada de la Modernitat en estos camps veïns de Muret.”

El Camí, núm. 85, p. 5.

1964. L’erudit Antoni Igual i Úbeda, davant de les diatribes lingüísticopolítiques, propon:

“Hi ha una solució ben fàcil que jo, des d’ací, oferixc especialment als senyors cronistes de l’antic Regna de Valéncia per si els sembla oportuna, i consistix en ressuscitar l’antic nom d’Occitània, per a determinar eixe territori on es parla la llengua dels occitans amb les seues variants localistes del rossellonenc, el català i el valencià, que no li fan cap nosa, ans bé, tant l’enriquixen.”

Recio, C. 1996: Valencianisme en el temps, p. 315-320.

QUINA ÉS ACTUALMENT (al nostre modest entendre) LA SOLUCIÓ?

La nostra proposta és:

1. El projecte polític separatista és una opció política catalana, igual que el projecte secessioniste de la llengua en la que es basa. I que els valencians i les valencianes no hem dit res mai al respecte (no se mos ha consultat mai) ni hem format part mai ni de l’un ni de l’atre. Les dos són qüestions alienes, dels nostres veïns del nord que mos han arrossegat a unes decisions polítiques –supostament basades en una “ciència divina i intocable”– que, per als valencians és un enorme error polític. I si, a més, està basat en una “ciència” que, quan intentes fer-la avançar amb noves aportacions, es nega, prohibix, la publicació d’idees noves (Tenim documentació al respecte), deixa clar que aquella “ciència” és més be una espècie de màfia que amb pretensions polítiques desficaciades, per als valencians i valencianes, pretén fer un camí que mos du a l’absurd, o a l’abisme.
2. Que des de la perspectiva aliena, exterior, dels atres, que té l’Alienació Elitista valenciana –per molt intel.lectuals “prestigiosos” que es diguen ser els uns als atres–  no es pot entendre la nostra realitat, la valenciana. Un exemple concret són els espectacles que es produïxen cada any en les falles. Proponem, a partir d’ara, analisar els conflictes político-fallers tenint en compte la influència de les idees nefastes de l’Alienació Elitista.
3. Que la via racional, la proposta no secessionista, científica, és que:  El sistema lingüístic on s’engloben les modalitats valenciana, mallorquina, catalana, gascona, provençal, llenguadociana… és el mateix, i que, per tant, la llengua valenciana no és, ni pot ser, una llengua diferent i diferenciada del català. Són modalitats lingüístiques germanes que poden, i han de conviure, una al costat de l’atra. És la idea que, de la llengua, tenia –repetim– Constantí Llombart, la qual  va deixar ben clara en el seu Discurs Inaugural de Lo Rat Penat; la mateixa de Loïs Alibèrt, la “familha occitano-romana”. Tornem, per lo tant, als nostres clàssics, a les fonts, i les actualizem: Des del punt de vista científic actual, i a partir de l’estructuralisme, al conjunt lingüístic nostre li diguem diasistema occitano-romà. Així ho entenien: Constantí Llombart, Teodor Llorente i tots els renaixentistes; Loïs Alibèrt, pare de la Gramatica Occitana; Emili Gómez Nadal, Antoni Senent i Micó i diversos intel.lectuals dels anys 30; Antoni Igual i Úbeda, els anys 60… I tots mosatros –els que ho entenem–, en l’actualitat.
4. I, per tant, la proposta de futur és respectar les modalitats del nostre diasistema, totes per igual, estudiar-les i cultivar-les a fi de fer-les més comprensibles per a tots els (pocs) parlants que encara emetem tires fòniques amb els sons vius de la nostra (o nostres) llengua, la qual conforma un gran espai europeu. I hauríem de ser conscients d’un fet tan important. Al costat de la llengua, o paral.lelament ad ella, hi ha cultura, història, economia… que les universitats valencianes no han estudiat ni estudien, o, expressat més clarament: es neguen a estudiar, per por, perque el nou paradigma farà fracassar el  procés polític que absurdament volien fer-mos creure que era nostre, quan era exclusivament  d’ells. Estudiem, i seguirem estudiant: Càtars, repoblacions occitanes, famílies provençals benestants que són clau en l’economia valenciana,  influències mossaràbiques, formes “dialectals” valencianes, etc. encara que la “ciència” d’ELLS no publicarà res al respecte, a fi que lo nostre no siga considerat científic, pero mosatros sabem que ho és, i sense cometes. El juí el farà el temps, la història.

I de la part política –donat que volem reforçar els nostres arguments en la ciència, encara que el treball present ho siga de divulgació– no parlarem ací, pero deixem el camí obert als que, a partir del nou paradigma lingüístic, vullguen parlar-ne. I esperem que ho facen. Sense política favorable a les nostre postures científiques, serà difícil que la societat valenciana les conega, i,  per tant, que puga obtindre els beneficis que li poden aportar. Modestament aixina ho pensem, i modestament ho expressem.

I una reflexió final sobre la política valenciana. Els partits polítics d’estricta obediència valenciana, s’han plantejat la influència, el poder, que tenen en la societat valenciana? N’hi ha, molts, sense representació parlamentària, alguns amb una representació més testimonial que real, i la coalició que té més poder polític, està l’última de la ringlera: per davant té tots els partits amb seu central a Madrid. O siga que reflexionem profundament, abans de parlar de triomfs o de “Tot està arreglat. No hi ha problema lingüístic. No hi ha problemes…” .

Reflexionem.  La política aliena, la llengua lliurada –gratis et amore– a altri, l’alienació, en definitiva, no mos fa gens de bé als valencians. És un estat d’insània d’alguns intel.lectuals que repercutix, emmaranya, fa mal a tota la societat. Reflexionem. Reflexioneu: Sense adquirir la consciència exacta del problema, no es pot resoldre i, per tant, no es podrà canviar la realitat. Hem de fer política valenciana de cultura europea, per a la qual necessitem: Autoestima, consciència, trellat… “Qui perd els orígens…”

CONTINUARÀ…

Primera part: La modalitat lingüística valenciana (I): El Problema

Tercera part: La modalitat lingüística valenciana (III): Cronologia del procés

Emili Gómez

Llicenciat en pedagogia. Mestre de pàrvuls