Inici » Entrades » Opinió » El TS i el valencià: una sentència de doble tall

El TS i el valencià: una sentència de doble tall

Trubunal Suprem i Senyera Valenciana
Vicent Llopis

El rebuig del Tribunal Suprem als recursos de la Generalitat i el sindicat STEPV contra la resolució del TSJ, entorn al decret d’usos del valencià en l’administració, ha generat un sunami de reaccions front al que ningun valencianiste haurà quedat indiferent.

Des de que coneguérem la notícia el 14 de juny passat, havem tengut contestacions indignades de les administracions públiques valenciana, catalana i balear –campanya de #BonDia inclosa–, queixes de la AVL i el IEC, opinions crítiques de responsables polítics, accions de partits i associacions –pel reconeiximent explícit de l’unitat llingüística, contra la fragmentació– i manifestacions de protesta front al TSJ. També havem vist respostes a favor de la sentència, totalment o en matisos, provinents del món polític i cultural. I com no podia ser d’una atra manera en els temps que corren, tota la cadena de rèpliques i contrarrèpliques ha estat ben acompanyada de trons i rellamps en les rets socials.

Posant per davant lo que entenem que nos hauria d’unir a tots els valencians conscients, i des del respecte a les diferències, volem manifestar en este mig el nostre punt de vista sobre les distintes facetes d’esta complexa situació. Centrarem les nostres reflexions en els tres principals aspectes que, al nostre parer, estan en el germen de les manifestacions més acalorades d’uns i atres:

  • El tracte “de segona” a les llengües pròpies, sent estes tan oficials com el castellà en les seues respectives autonomies, i la percepció d’alguns d’una excessiva tutela per part de l’estat en qüestions que podrien pactar-se de forma bilateral entre autonomies.
  • Els enfrontaments apassionats i generalment poc raonats sobre assunts com el paper de les lleis i els tribunals en matèria de llengües unides, anexionades, autònomes o fraccionades, o sobre els debats “ciència/incultura” i “filologia/política”.
  • La desinformació sobre estes i unes atres qüestions relacionades, en ocasions fins i tot llançades per mijos de comunicació públics, administracions i autoritats, que fomenten la confusió identitària dels valencians, una merma en la nostra autoestima i l’odi entre pobles germans.

En est escrit intentarem ampliar la perspectiva habitual sobre estos assunts, per a obrir camins al diàlec i a l’acostament de postures.

L’estat espanyol, les llengües pròpies i la sentència del TS

El marc llegal actual de l’estat espanyol, que inclou els ordenaments jurídics propis de les comunitats autònomes, reconeix una cooficialitat llingüística completa en les autonomies en llengua pròpia: «Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts» (Constitució espanyola, Art. 3.2, versió oficial en valencià). No obstant, en creuar les fronteres de cada comunitat autònoma, nos trobem en un atre fet també arreplegat en la Constitució: «El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la i el dret d’usar-la» (Constitució espanyola, Art. 3.1, versió oficial en valencià).

Eixa realitat és la que provoca que, a efectes llegals, dos llengües se consideren administrativament distintes si els respectius estatuts d’autonomia les consideren diferents, com és el cas del “idioma valencià” (Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana, Art. 6.2, versió en valencià) i el “català” (Estatut d’autonomia de Catalunya, Art. 6.1, versió en català; Estatut d’autonomia de les Illes Balears, Art. 4.1, versió en català).

Certament el trellat demana que comunitats autònomes en llengües “idèntiques o similars” –terminologia usada pel Comité d’Experts en el Informe sobre el tercer cicle de control sobre l’aplicació de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries en Espanya (versió en anglés)–, puguen comunicar-se entre elles usant les seues respectives modalitats llingüístiques, ya que tenen una alta inteligibilitat mútua. Pero no podem obviar que el marc jurídic vigent, per moltes objeccions que pogam posar-li, té unes conseqüències que no es podran salvar si no és per la via de la reforma llegal.

Els valencians no hauríem de renunciar mai a lo molt que nos unix a uns atres pobles veïns –en molts aspectes, no només el llingüístic–, pero tampoc hauríem de donar l’esquena al fet que la nostra modalitat pròpia, l’idioma valencià del que parla l’estatut, té una entitat pròpia, coincident en l’històrica consciència idiomàtica diferenciada dels valencians i en la necessitat pràctica de mantindre versions pròpies de webs, documents oficials, doblages de películes, publicitat, traduccions de llibres…

«… tan injust se nos antoixa que no pogam comunicar-nos en les administracions públiques balears en un valencià genuí i clarament caracterisat –com si ho fem en les administracions aragoneses o gallegues, si bilateralment aixina ho decidim– com que eixa desijable possibilitat duga implícites cadenes en forma d’actituts subordinadores dels valencians cap a uns atres pobles…»

El mateix dictamen de la AVL de 2005, que per primera volta determinà a efectes oficials que la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Illes Balears compartim “sistema llingüístic” (punt 1), també incidix en la possibilitat –nosatros diríem “conveniència”– de dispondre de versions valencianes pròpies (punt 8). Pensem que no és ni justa ni convenient per al valencià la postura d’aquells que incidixen només en el crim que supon que l’administració pública valenciana no puga comunicar-se en Catalunya en valencià –exclusivament–, pero no defenen en paralel la conveniència de tindre versions pròpies valencianes, quan tant una cosa com l’atra es basen en un mateix document de qui té oficialment les competències per a emetre juïns sobre estes matèries, per a lo bo i per a lo roïn.

Com ha passat els últims dies, a sovint nos trobem en queixes de colectius o entitats oficials per lleis o sentències que no compartixen. És lícit discrepar i aspirar a canviar les coses que nos pareixen injustes, i tenim mecanismes per a fer-ho –i mecanismes per a canviar eixos mecanismes, si també nos pareixen injusts–. Lo que no nos pareix coherent és adoptar postures tramposes que ometen fets i apelen als sentiments per a movilisar als ciutadans en un eixercici de populisme perillós. En relació al cas que nos ocupa, eixemples “en els extrems” serien:

  • Envestir contra un partit polític que pretenga una «votació del reconeiximent explícit de “l’unitat de la llengua” en el Senat i les Corts Valencianes», i al mateix temps no defendre el valencià en fets, apostant pel seu us normal.
  • Acometre contra un tribunal per l’incoherència d’haver de comunicar-nos –exclusivament– en una llengua distinta a les pròpies dels territoris implicats, tenint modalitats pertanyents a la mateixa família llingüística, sense considerar que llegalment, a dia de hui, eixa és l’única possibilitat. S’ha arribat a dir que la sentència del TS és una fàbrica d’independentistes –cabria preguntar-se de quina nació i a ón–, sense pensar que eixes declaracions poden ser també fàbrica d’uns atres nacionalistes de signe opost.
  • Carregar contra els qui pensem que és bo per al valencià que se li reconega un estatus diferenciat al de unes atres llengües espanyoles, convençuts de que és l’única opció que garantisa puga seguir mantenint les característiques que li són pròpies i que fan que els parlants la reconeguen com a seua. Certament, eixe estatus no és garantia de res per sí mateixa: només cal vore cóm la DGPL ha apostat per una convergència cada vegada més decidida en un català estàndart.

Tenint en consideració tot lo anterior, tan injust se nos antoixa que no pogam comunicar-nos en les administracions públiques balears en un valencià genuí i clarament caracterisat –com si ho fem en les administracions aragoneses o gallegues, si bilateralment aixina ho decidim– com que eixa desijable possibilitat duga implícites cadenes en forma d’actituts subordinadores dels valencians cap a uns atres pobles encara que siga a nivell llingüístic, com vorem en el següent punt.

Desviacions en els conceptes de “llengua compartida”, “àmbit” i “domini”, i una proposta alternativa

Enllaçant en en punt anterior, u dels aspectes que més soroll generen, i que són aprofitats per uns i atres per a generar eixa polarisació social en la que estem instalats, és la batalla entorn a l’estatus de la modalitat llingüística valenciana, a nivell “científic” i a nivell “pràctic”.

Aixina, nos trobem des de partidaris de l’unificació llingüística completa del valencià-català – als quals els fa nosa el gentilici “valencià” i veuen en l’existència de versions valencianes, distintes de les catalanes, una afronta inadmissible–, fins als que jurarien que el valencià i el català són llengües tan distintes com l’euskera i el rumà, i que no són més capaços d’entendre a un lleidatà que a un italià.

Pensem que qualsevol de les dos postures és molt perjudicial per al valencià i la seua supervivència. La primera pretén una uniformitat que ni els països de llengua espanyola o anglesa –sense antecedents d’una consciència llingüística diferenciada i poc sospitosos de voler “fragmentar” la llengua comuna– volen per ad ells, puix tenen freqüentment versions diferenciades de webs, llibres o inclús películes. La segona alça barreres artificials entre persones per a les quals mai ha supost cap de conflicte el ser conscients de parlar paregut pero diferent, volent mantindre eixes diferències. I segurament els fans d’abdós postures sobreactuen, en gran mida, per reacció a la contrària.

«Des de la ciència i el trellat llancem la proposta d’abandonar els paradigmes habituals, confrontadors, i substituir-los pel concepte de família llingüística: un grup de modalitats estructuralment pròximes, en llaços històrics, culturals i afectius, pero en el que ninguna pretén sometre a les atres…»

Estem convençuts de que bona part del problema està en alguns conceptes que han trencat l’harmonia i el respecte que regnaven entre valencians, balears, catalans i també occitans en temps de la Renaixença. Nos referim als conceptes que estan darrere de térmens com “llengua compartida” –aplicat en criteri més polític que filològic–, “àmbit llingüístic” –usat com a argument per a homogeneisar i no per a establir relacions entre pars– i “domini llingüístic” –este últim en l’agravant de tindre connotacions autoritàries–.

Des de la ciència i el trellat llancem la proposta d’abandonar els paradigmes habituals, confrontadors, i substituir-los pel concepte de família llingüística: un grup de modalitats estructuralment pròximes, en llaços històrics, culturals i afectius, pero en el que ninguna pretén sometre a les atres; un conjunt de membres autònoms que respecten la riquea que aporten les diferències i el dret de cada u d’ells a mantindre-les, sense impondre moviments de convergència o subordinació. Ad eixe concepte la ciència li dona el nom de diasistema, i en el cas del valencià i les modalitats pròximes, diasistema occitanorromànic o iberorromànic oriental.

Este canvi de paradigma, per molt traumàtic que puga ser –en tots els camps de la ciència se n’han patit uns quants d’estos canvis– està alineat en els grans guanys de drets i llibertats de les últimes décades, tant a nivell internacional com en la llegislació de l’estat espanyol. En l’informe La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del Consell d’Europa i l’idioma valencià, presentat per la RACV i Lo Rat Penat al Comité d’Experts del Consell d’Europa en 2018, se fa un extens repàs als drets llingüístics aplicables als valenciaparlants (Anex II) i a l’estatus del valencià en la llegislació de l’Estat Espanyol i la Comunitat Valenciana (Anex III). Ací només nos detindrem breument en els aspectes tractats en dos documents: la Declaració Universal de Drets Llingüístics i la Constitució espanyola.

Declaració Universal de Drets Llingüístics

Este document firmat en Barcelona en 1996 (versió en anglés) definix el concepte de comunitat llingüística, que seria «tota societat humana que, assentada històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s’autoidentifica com a poble i ha desenrollat una llengua comuna com a mig de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres. La denominació llengua pròpia d’un territori fa referència a l’idioma de la comunitat històricament establida en este espai». Com se pot apreciar, s’establix una relació entre llengua i identitat, que portaria a la necessitat de donar el tractament de llengua a la modalitat llingüística parlada per un poble que reconega en alguna mida la seua individualitat.

Esta declaració també reconeix ad eixes comunitats llingüístiques –que en l’interpretació més garantista de la Declaració serien, pensem, les comunitats mínimes que s’autoidentifiquen com a tals– el «dret a codificar, estandardisar, preservar, desenrollar i promoure el seu sistema llingüístic, sense interferències induïdes o forçades».

Convé indicar ací que els conceptes de “comunitat llingüística” i la noció de que “s’autoidentifica com a poble” haurien de ser previs al reconeiximent d’un “sistema llingüístic” i no al contrari: l’autoidentificació marcaria en gran mida el perímetro del sistema llingüístic, pero mai la definició prescriptivista o de conveniència d’un “sistema llingüístic o llengua”, per molt feta per científics –que no necessàriament de forma científica– que siga, hauria de delimitar a quí inclou una comunitat llingüística.

No sabem si tots els firmants de la declaració de Barcelona vorien en bons ulls esta aplicació de la mateixa a una comunitat llingüística estrictament valenciana, de la que resultaria evident l’existència d’una llengua valenciana –com aixina ha segut considerada històricament–, pero esta interpretació coincidix en la visió de la llingüística moderna, descriptivista, i nos reafirma en la llegitimitat científica i en la conveniència de reclamar per al valencià el tractament de llengua a tots els efectes.

Constitució espanyola

L’artícul 3.3 de la Constitució indica que: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció» (versió en valencià).

Nos pareix evident que no se pot entendre ninguna acció en relació a la modalitat valenciana que anteponga l’homogeneïtat front a la preservació de la diversitat. Ademés d’anar en contra del sentir actualment majoritari dels valencians, contradiu un principi del nostre marc jurídic al més alt nivell que, si be pot ser criticable en alguns aspectes, en este cas concret no pensem que ho siga.


En base a lo anterior, des del trellat, la ciència i el dret, només partint del respecte mutu entre els membres de la nostra família llingüística –que no és més que el respecte a la pluralitat i la voluntat de diàlec que haurien de ser propis tant de la democràcia com del mètodo científic–, i abandonant conceptes subjugadors –deixant de vore una “fragmentació” en lo que simplement és “respecte a la autonomia”–, podrem arribar a una normalisació completa de l’us del valencià i a la desijada harmonia entre pobles germans.

Els valencians i les fake news

L’últim aspecte que volem comentar és una qüestió que forma part del nostre dia a dia en molts atres aspectes. Nos referim a la desinformació.

En el temps de les rets socials és habitual que qualsevol particular en un conte de Twitter, Facebook o similar escampe una idea, generalment breu i no molt argumentada, i que esta arribe a tindre una gran repercussió. Hi ha una preocupant falta de reflexió i de respecte, i en canvi triumfen els eslògans, mensages simplistes i contundents fruit de reaccions emocionals i ideològiques –o calculats per a produir-les–.

No obstant, açò és més preocupant quan una personalitat o una institució, des de la posició privilegiada que comporta el seu càrrec o els mijos al seu abast, són els qui aprofiten una situació per a difondre falsetats que contribuïxen a la propagació de visions interessades i a la polarisació de la societat.

«Nos pareix que usar diners públics per a propagar falsetats i fer discursos que ataquen o ridiculisen la nostra consciència sociollingüística no dialectal no contribuïx a enfortir la nostra llengua, sino més be al contrari…»

En este sentit, podem recordar que en algun mig de comunicació públic s’han fet afirmacions tals com que el Tribunal Suprem ha prohibit que el govern valencià se dirigixca al govern català en valencià –quan, com ya havem dit, lo que ha fet és demanar que no ho faça a soles en valencià; dura lex, sed lex, fins que es canvie–, o que l’estatut valencià parla de “llengua compartida” –lo qual és clarament fals–, o que el Tribunal Constitucional reconegué “l’unitat de la llengua” –lo qual també és fals, perque realment reconegué la llibertat de les Universitats i els seus membres per a denominar a una llengua com estimaren convenient, i només el dictamen de la AVL de 2005 afirmà eixa “unitat”–. Això en quant a les afirmacions factuals.

Entrant en aspectes més subjectius, també nos pareix discutible que en eixe mateix mig se calificara com a “falta de respecte” que institucions o ents oficials donen a triar als usuaris entre valencià i català en les seues comunicacions en ells. Els valencians tenim dret a que l’administració es dirigixca a nosatros en versions valencianes –i la mateixa AVL ho contempla en el dictamen ya comentat, si be és cert que es podria fer un major esforç per acostar la llengua normativa als parlants, pero això és una atra guerra–. Pero podem dir més: a efectes pràctics encara és una necessitat, puix no ha acabat de quallar la convergència llingüística per la que alguns porten molt de temps treballant. Diem encara, pero no sabem per quànt de temps.

Nos pareix que usar diners públics per a propagar falsetats i fer discursos que ataquen o ridiculisen la nostra consciència sociollingüística no dialectal no contribuïx a enfortir la nostra llengua, sino més be al contrari: espentarem als valencians vacilants a que abandonen el valencià per a anar als braços d’una llengua com la castellana que no els genera conflicte.

Unes reflexions finals

«En la nostra mà està triar entre el camí del reconeiximent mutu, l’assossec i el diàlec entre valencians, o seguir viralisant simplificacions, reaccionant en els budells i avivant els fòcs de la divisió que han encés uns atres i que tant bon resultat els estan donant».

Recapitulant els punts anteriors, volem deixar com a última reflexió la necessitat de no simplificar situacions com l’analisada.

La defensa d’un model llingüístic valencià clarament caracterisat no és incompatible en la voluntat d’usar-lo per a comunicar-se en unes atres administracions de l’estat, de la mateixa família llingüística o d’una atra. L’existència de versions pròpies valencianes en webs o programes informàtics no fragmenta res, perque mantindre les diferències –la diversitat– no té res que vore en generar una separació artificial a on no hi havia. Reconéixer la familiaritat entre modalitats llingüístiques, sempre que s’establixquen llaços en peu d’igualtat i no cadenes de dominació, no farà tampoc desaparéixer un valencià que ha sobrevixcut a sigles d’adversitats.

Pero accions que se n’ixquen d’eixe marc de centralitat –coses com que els chiquets valencians lligguen o vegen dibuixos en un llenguage que no identifiquen en la llengua que parlen en casa o el carrer; que un ministeri no nos done més opció que accedir a una web en català oriental, o que la versió valenciana siga un copia i apega de la catalana; que un ajuntament valencià faça un escrit indistinguible del d’un poble de Mallorca; que la denominació de valenciana per a la nostra llengua vaja desapareixent conforme passa tot lo anterior, en quedar buida de contengut– no només supondrà una pèrdua en la riquea cultural que va més allà del nostre àmbit local, sino que causarà confrontació i greus danys a l’identitat d’un poble ya prou desorientat com el valencià.

En la nostra mà està triar entre el camí del reconeiximent mutu, l’assossec i el diàlec entre valencians, o seguir viralisant simplificacions, reaccionant en els budells i avivant els fòcs de la divisió que han encés uns atres i que tant bon resultat els estan donant.


Foto destacada: Concepcion AMAT ORTA… / ® S.D. MADRID ARTECTURA TRIBUNAL SUPREMO – panoramio (54) / Incorporat efecte de paper trencat i senyera valenciana per trellat.org / CC BY 3.0