Inici » Entrades » Opinió » Llengua valenciana i sociolingüística

Llengua valenciana i sociolingüística

El valencià, una llengua d'Europa
Publicat originalment en Levante-EMV, el 17/12/2018

El passat 28 de novembre, Lo Rat Penat i la Secció de Llengua de la RACV presentaven un informe sobre l’actual situació de la llengua valenciana al Comité d’Experts de la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries. L’estudi, extens, descriu la situació tan complicada que patix el valencià com a llengua minoritària.

L’informe fa també una descripció de la situació sociolingüística en què es troba el valencià i classifica en tres les tendències o posicions sobre l’entitat i naturalesa de la llengua: l’autoctonista (Lo Rat Penat i RACV), la particularista (AVL i Taula de Filologia Valenciana) i l’annexionista (IIFV, ACPV i Escola Valenciana). Eixa classificació és, en la pràctica, la mateixa que feu Lluís Polanco en 1984: secessionista, particularista, convergent i uniformista (les dos últimes, des de la perspectiva del nou estudi, formen una mateixa categoria).

L’informe reconeix de manera implícita que l’actual legalitat vigent està amerada, almenys teòricament, de les tesis particularistes com a fruit del consens entre les diferents sensibilitats que portà a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ara fa 20 anys. Però també constata que, en la pràctica, l’actuació dels diferents governs i actors socials ha pivotat realment entre el particularisme de l’Acadèmia i l’annexionisme universitari i activiste. I, alhora, denuncia una criminalització de la postura autoctonista.

«Sí, l’autoctonisme i el particularisme usen normatives ortogràfiques diferents […] Ara bé, eixe fet no hauria de ser motiu per a no poder treballar conjuntament en allò que ens unix, que és concretament la més alta senya d’identitat que els valencians tenim com a poble: la nostra llengua».

Sí, l’autoctonisme i el particularisme usen normatives ortogràfiques diferents: el primer aplica les normes de la RACV, popularment conegudes com a Normes del Puig, mentres que el segon gasta la normativa actualment oficial de l’AVL, hereua de l’aprovada en 1932 en Castelló de la Plana. Ara bé, eixe fet no hauria de ser motiu per a no poder treballar conjuntament en allò que ens unix, que és concretament la més alta senya d’identitat que els valencians tenim com a poble: la nostra llengua.

És per això que, independentment de les opinions sobre com la posició autoctonista enfoca la qüestió ortogràfica, crec que s’hauria de despenalitzar eixa opció normativa pel bé i la concòrdia entre valencians, i que s’hauria de poder practicar amb normalitat dins de la societat tal com fan el particularisme i l’uniformisme. I, a més, en els punts a on no hi ha cap controvèrsia entre les diferents sensibilitats, com puga ser l’objectiu d’incrementar l’ús social de la llengua, hauríem de treballar conjuntament. D’eixa manera, ningú eixiria perdent i qui guanyaria seria la nostra llengua i els seus parlants.


Sergi Núñez de Arenas, Sueca 1984
Articuliste ocasional en el Levante-EMV. Membre de Taula de Filologia Valenciana
Publicat originalment en Levante-EMV, el 17/12/2018: Llengua valenciana i sociolingüística