Facebook
Twitter
Voro López*
Publicat originalment en Las Provincias, el 30/07/2017
Aclarírem en LAS PROVINCIAS 25/05/2017, en l’artícul El ‘valenciano’ i la RAE la manipulació que patí la definició de ‘valenciano’ en el diccionari de la RAE, a on diu que és una «variedad del catalán». Encara que el tarragoní Alvarado Ballester, sent secretari de la RAE digué que: «No es competencia de esta Real Academia Española dictaminar sobre cuestiones ajenas a la lengua española o castellana», esta definició pesa creant dubtes quan s’afirma que el valencià és llengua i no una varietat del català.
Mai en l’història del nostre idioma els valencians, que som els que hem de decidir sobre ell, havem dit que el valencià no fora una llengua. És a partir del proyecte del nacionalisme català de crear uns ‘països catalans’ en el s. XX quan trobem afirmacions com les de la RAE. Valencians i no valencians sempre afirmaren que el valencià era una llengua emparentada en el llemosí o occità, el català i el mallorquí, pero una llengua singular. El català Eiximenis fon dels primers que ho digueren en 1383, Antoni Canals en 1395 i tots els clàssics valencians posteriors sempre parlaren de «llengua valenciana»; famosa és la cita del Tirant lo Blanch de Martorell en 1490: «me atreviré a expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: per ço que la nació d’on yo só natural se’n puxa alegrar».
Escritors universals consideraren el valencià com una llengua de prestigi internacional. Cervantes elogià la llengua valenciana i la seua lliteratura clàssica; en Los trabajos de Persiles y Segismunda de 1617 diu: «… principalmente les alabaron la hermosura de las mujeres de Valencia y su extremada limpieza y graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable». En El Quijote califica l’obra Tirant lo Blanch com: «un tesoro de contento y una mina de pasatiempo». Prenga nota la RAE.
Prestigi i reconeiximent internacionals se deuen a que la primera traducció de la Bíblia a una llengua romànica és la del valencià Bonifaci Ferrer «de lengua latina en la nostra valenciana» en 1478; dos Papes valencians, Calixt III i Aleixandre VI dugueren el valencià a la cort papal; Valéncia fon el primer lloc peninsular a on s’imprimí un llibre lliterari Obres o trobes en lahors de la Verge Maria en 1474; Sant Vicent Ferrer, predicà per Europa en valencià, com diu el seu procés de canonisació: «In sua valentina ac materna lingua fuerit semper locutus». El Liber elegantiarum del valencià Joan Esteve de 1489 és el primer diccionàri romànic en «latina et valentiana lingua», publicat en Venècia en 1489, pero en una dedicatòria de 1472, sent anterior al Universal Vocabulario d’Alonso de Palencia de 1490, al Lexicón de Nebrija de 1492 i al Vocabulaire de Loys Garbin de 1487-. Sense oblidar que el Sigle d’Or Valencià és anterior al castellà.
«Mai en l’història del nostre idioma els valencians, que som els que hem de decidir sobre ell, havem dit que el valencià no fora una llengua. És a partir del proyecte del nacionalisme català de crear uns ‘països catalans’ en el s. XX quan trobem afirmacions com les de la RAE. Valencians i no valencians sempre afirmaren que el valencià era una llengua emparentada en el llemosí o occità, el català i el mallorquí, pero una llengua singular».
Tot açò dificulta les pretensions d’anexió del nacionalisme català, que pretén convertir una llengua, la valenciana, en un dialecte del català. El català Miquel i Planas en 1911 exponia «l’interés» existent en anexionar el valencià al català i en ell el nostre Sigle d’Or: «…com més els valencians extremen les pretensions a l’autonomia de la llur varietat idiomatica enfront el català, major necessitat hi ha per part nostra de reivindicar la unitat llengüística […] el nostre interès creix al considerar la preponderancia que assolí la escola poètica valenciana en el segle XV. Privar a Catalunya y a sa literatura de l’aport que representa la producció de les lletres valencianes d’aquella època y fins ben entrada la setzena centuria, fóra deixar la nostra historia literaria trencada al bell-mig de sa creixença y ufanor; més encara: fóra arrencar de la Literatura Catalana la Poesía quasi per enter».
A pesar de la RAE, la AVL i el nacionalisme català, se manté el reconeiximent històric del valencià com a llengua en el marc constitucional vigent. La Constitució en l’artícul 3 diu: «Les demés llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acort en els seus Estatuts». I l’Estatut diu: «l’idioma valencià és l’oficial en la Comunitat Valenciana». La discussió sobre si el valencià és llengua o dialecte és inútil puix ya està decidit en l’Estatut. Vejam casos similars al nostre. Quan la guerra dels Balcans acabà es decidí que el dialecte croat seria una llengua independent del serbocroat. Fabra, que no era filòlec, entre uns atres, proclamà que el català era una llengua independent de l’occità en un manifest politicollingüístic en 1934, a pesar de l’oposició del gran occitaniste Loïs Alibèrt, i l’Estatut de Catalunya aixina ho contemplà. La constitució de Portugal en l’artícul 10.3 diu: «L’idioma oficial és el portugués» i l’Estatut gallec en l’art.5.1 diu: «La llengua pròpia de Galícia és el gallec». Lo mateix podem dir de dos llengües tan paregudes com el noruec i el suec. La llingüística internacional no ha posat objeccions. Són els llingüistes catalanistes els que intenten enredrar el tema entre català i valencià. Puix aclarim-ho des de la llingüística.
¿L’abisme fonètic entre valencià i català i tot el lèxic valencià diferencial seria suficient per a reivindicar la nostra secular independència llingüística de Catalunya i la nostra autonomia dins del diasistema occitanorromànic?. No. També hi han diferències fonètiques i lèxiques entre el castellà de Castella i el d’Amèrica o d’Andalusia i no per això són llengües diferents. Que els catalans diguen mirall, noi, sortida, musclo i els valencians espill, chiquet, eixida, clochina i que ells pronuncien cunsallé, hunurappla, pusà i els valencians conseller, honorable, posar, és significatiu pero no és suficient per a dir que són llengües diferents.
El valencià és una llengua per molts motius històrics, polítics, sociològics, jurídics… i no és una variant del català perque des del punt de vista llingüístic, a banda del lèxic i la fonètica, té una morfologia nominal i verbal pròpia, diferent a la catalana, occitana o mallorquina; les desinències verbals són diferents, construïx el plural o el diminutiu de manera diferent, els possessius són diferents i els seus usos també. La sintaxis valenciana és diferent a la catalana, occitana o mallorquina, fa la negació de manera diferent, fa concordances dels paticipis peculiars, té un us propi i diferencial de les preposicions, que també són diferents. El valencià distinguix tres graus de proximitat que manifesten els demostratius i els adverbis de lloc, en formes singulars, el valencià té uns usos propis dels verps ser i estar, un us propi del pronom en… diferències que van molt més allà de lo purament dialectal i que no trobem entre el castellà de Castella i el d’Amèrica o Andalusia. Estes peculiaritats identitàries i moltes més li otorguen al valencià una fisonomia pròpia i definida com a llengua entre les llengües romàniques i han segut arreplegades en multitut de diccionaris, ortografies i gramàtiques valencianes des de ben antic, fet que no es dona entre el castellà de Castella i el d’Andalusia. Recordem les paraules del gran sociollingüiste Joshua Fishman en Sociología del lenguaje: «La disponibilidad de diccionarios y gramáticas se puede tomar como un indicio seguro de que una variedad concreta es realmente una lengua». Prenga nota la RAE i els llingüistes del catalanisme.