Inici » Entrades » Llengua » La modalitat lingüística valenciana (I): El Problema

La modalitat lingüística valenciana (I): El Problema

Dos mans agafant-se

Alienació: “Acte pel qual una persona transmet, a una altra o a altres, el domini o un altre dret sobre una cosa”

INTRODUCCIÓ

Hem intentat ajuntar les dades més rellevants del calvari lingüístic que hem patit i patim els valencians i les valencianes. Intentem donar, o potser donar-mos, llum sobre els esforços enormes dels que han lluitat i lluiten/em per la defensa de la denominació Llengua Valenciana, i tot el context històric i cultural que el nom –naixcut en el Segle d’Or Valencià- comporta. Conscients, i molt, que el procés secessionista català, des de la Renaixença a l’actualitat, s’ha projectat -entre altres qüestions que es referixen estrictament a Catalunya- amb la finalitat de negar, d’aniquilar, el nom Llengua Valenciana i totes les seues conseqüències contextuals, així com va aniquilar les referències històriques a la llengua comuna d’Oc. I com, “O domines o et dominen”, alguns valencians persistixen, persistim, en la defensa de lo que és nostre, front als alienats i alienades que s’han entregat al “domini” lingüístic alié, fent així traïció als clàssics valencians del Segle d’Or i a tots aquells i aquelles que, actualmente, volem ser qui som i com som, perque “Si som com som serem, pero si som con són, no serem”.

LES TRES PARTS EN LITIGI

  1. La Causa. En primer lloc, tenim el projecte de la burgesia noucentista catalana, secessionista i expansionista, que, a partir d’intentar tallar en dos la nostra històrica llenga d’Oc i crear una llengua catalana independent, construirà tot un projecte polític, embolcallat, i supostament basat, en ciència, en La Ciència, segons ells, realment, en la “ciència”, que es pot titular: “De la independència de la llengua catalana a la independència de la república catalana”. Dit breument.
  2. Per una banda tenim, al nostre modest entendre, la innocència, per ignorància, del sector d’intel.lectuals, amb el pare Fullana al front, que -a imitació dels secessionistes catalans, i amb l’excusa que el llemosí era una llengua arcaica- van intentar construir una llengua valenciana –diferent i diferenciada de la catalana- basada en les aportacions dels mossàrabs. Lluís Fullana i els seus seguidors van trencar el concepte tradicional de la llengua que venia del fundador de Lo Rat Penat, Constantí Llombart, el qual manifestà en el seu Discurs Inaugural. Aquella idea de llengua gran, europea, desapareix en el valencianisme de Fullana i dels fullanistes que no han manifestat mai consciència global de llengua, que era el joc -inadvertit per ell/s- que es jugava a Catalunya. Els intel.lectuals catalans embolicaven amb els arcaismes del llemosí per a tallar la llengua d’Oc en dos i, de Pirineus avall, dir-li catalana. La base, l’objectiu principal a assolir, –inadvertit per valencians, mallorquins i occitans- era el secessionisme. La teranyina “científica” que feien servir eren els arcaismes llemosins que calia traure’s de damunt. En canvi, la base sobre la qual volien construir la llengua valenciana, el mossàrab, per més que s’han encabotat i s’encaboten els seus defensors, per una banda és, en els moments actuals encara, insuficient per a poder arribar a conclusions científiques vàlides, i per l’altra, no té base social on sustentar-se. Afortunadament, dins del grup comença una nova línia encapçalada pel Doctor López Verdejo que ha sabut eixamplar el camp d’estudi científic. López Verdejo valida tot lo que és vàlid de l’època anterior i suma al nou paradigma tot lo que és rigorós i important.
  3. I, finalment, els i les actants de l’Alienació Elitista valenciana, a la qual ser valencià li pareix poca cosa, i decidixen “ser catalans”.

Com que ser valencians és experimentat com a insuficient, i com que aquesta insuficiència ens condueix a la dissolució en la <<superior identitat>> espanyola, l’única defensa eficaç (…) serà proveir-nos d’un ser suficient que siga alhora valencià i més que valencià, propi però més potent i més ampli, i que assegure una identitat diferent de la castellanoespanyola però d’igual rang i <<categoria>>. El remei és ser catalans.

Mira, J. F. En Sobre la nació dels valencians (1977:50).

UN CAS CONCRET

Toni Mollà confessa el seu autoodi inconscient i, alhora, el seu patiment. La inconsciència és lògica en l’alienació i l’autoodi: El subjecte patix i no sap perqué. La sanació en estos casos és complicada, a voltes, tan difícil que acaba per ser impossible. Només la autocomprensió del problema podria dur a les possibles solucions, a partir d’adoptar una actitud personal raonable, la qual podria ser alhora molt beneficiosa també per a la societat valenciana. En un procés inductiu podem entendre que Mollà és un exemple de la mostra general que explica dalt Joan Francesc Mira. Pero també podríem fer un procés deductiu, sense massa esforços. Vegem, en la pràctica, els mots d’un alienat, un de tants:

“El meu procés d’autenticació consistia (ja ho anava endevinant) a esdevenir un ver català (a tornar a esdevenir català, per a ser més exactes).

El meu complex de català històricament capat va fer-me passar per moments d’inconfessable patiment. Em sentia inferior davant de qualsevol paio capaç d’exhibir un accent provinent de qualsevol punt al nord de Tortosa”. (…)

“Catalunya ha decebut gairebé totes les meues ingènues expectatives juvenils. Tot i això, la meua trajectòria identitària ja està traçada a pols. La diferència és que, on abans hi havia fe ara hi ha fatalisme. Encara avui no he trobat l’espill que em torne una imatge fidel i assossegadora d’aquell català errant que vaig començar a ser, gràcies a la informació que em va proporcionar un professor de francés. I sé que mai no el trobaré. Quan més català he esdevingut, menys valencià m’he sentit. Però no hi ha camí de tornada”.

Francesc Bayarri, moderador. Tres en línia, converses en la xarxa. Ed. El Tàvec, 2004, pàg 49.

PER A ENTENDRE EL PROBLEMA (EL PROJECTE SECRET) CALIA, I CAL, DIFERENCIAR L’ESTRUCTURA DE L’EPIDERMIS

El secessionisme catalanista: Tallar la llengua d’Oc en dos, occità i català, lingüicidi a partir del qual montar una estructura nova: la independència de Catalunya. El quid de la qüestió és entendre que el problema central era, i és, el trencament de les estructures –lingüística i política- per a construir-ne una de nova: “Una llengua, una cultura, una nació: països catalans”.

I, mentre a Barcelona estaven actuant sobre l’estructura de la llengua amb finalitat política, Fullana actuava sobre l’epidermis, sense gens d’ interés polític i amb poc, o nul, recolzament social. Ho vorem amb les sis w clàssiques, pero abans un fet curiós, que pot semblar anecdòtic pero il.lustra perfectament la maniobra d’uns i la ignorància de la resta. Benjamín Agulló conta que Fullana:

“El 1906 participà en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana, en el tema <<Ullada general sobre la Morfologia catalana>>, que va ser molt valorat i premiat. Este treball se publicà en Valéncia l’any 1908 en el títul <<Ullada general a la Morfologia Valenciana>>, per acort dels congressistes catalans, valencian, mallorquins i rossellonesos de parlar sempre, en el Congrés, de llengua catalana, per a <<ENTENDRE’S MILLOR>>.

Agulló Pascual, B. Centenari de la Càtedra de Llengua Valenciana, L’Oronella, 2019, p. 127.

“Enganyats a cordeta plana”, si vostés mos permeten l’expressió. O potser hauríem de dir autoenganyats o innocents. Que el Congrés de la llengua catalana era el Congrés de la llengua catalana era una qüestió evident. I que no era el congrés de la llengua valenciana també estava clar. Qué entenia Fullana quan anava a Barcelona al Congrés? Qué li havien dit? Qué pensava ell? Que no veia el projecte català és evident. Encara es va apuntar a firmar les Bases de Castelló –una bona mostra d’acció subreptícia duta de Barcelona a Castelló, sense gosar arribar a Valéncia- que el bon home va avalar “Atés que eren provisionals”. Clar, provisionals pero per a unificar la llengua catalana-no-occitana, amb eixe nom únic, i oficialment. Fabra no era filòleg, era un polític; Fullana era filòleg, i, com hem dit, un bon home.

Passem a les 6 w, per si poden aclarir millor el tema:

  1. WHERE, a on es produïa el trencament de l’estructura lingüística? A Barcelona; WHEN, quan? des de 1906 especialment, i tot el segle XX i XXI, en el qual s’ha intentat ja trencar l’estructura principal: l’Estat espanyol; WHO, qui? La burgesia noucentista catalana i especialment, Pompeu Fabra i l’IEC; WHAT, qué es feia? Un projecte polític que s’havia de basar en la llengua. WHY, per qué? Per les ànsies d’independència que caracterizen els catalans, des de fa segles. Ara el programa era: independizar primer la llengua per a arribar a la independència política. HOW, com? Amb puny de ferro i guant de vellut, usant mitges veritats i formes subreptícies, això sí: apel.lant sempre a la ciència.
  2. WHERE, a on es produïen les actuacions lingüístiques? A Valéncia; WHEN, quan? Sempre darrere dels dictats de Barcelona; WHO, qui? Lluís Fullana, amb poca ajuda de la societat valenciana; WHAT, qué feia? Defendre les formes valencianes per a poder escriure una “llengua valenciana” correcta; WHY, per qué? A Barcelona el consideraven. HOW, com? Els interessava tindre’l de cara per a ajudar en el projecte de modernizació de la llengua catalana, encara que ad ell el deixaren dir un nom “dialectal” diferent, i, sobretot, el deixaven buscar i propondre formes valencianes: FORMES, epidermis que no afectava gens l’ESTRUCTURA nova que es bastia a Catalunya.

Del procés lingüístico-polític, repetim, no va ser mai conscient ni Lluís Fullana ni els seus discípuls que basaren, i basen, la seua força en la cerca de mossarabismes que pugueren construir la llengua valenciana, diferent i diferenciada. A imitació del Procès català, pero a Valéncia sense Procès.

Dubtem també que en el costat dels alienats hi haguera consciència exacta del procés lingüisticopolític construït a Catalunya. En tenien prou amagant la mediocritat en els faldons aliens que els donaven la suposta “identitat superior”.

Els dos costats valencians –sense tindre consciència, ni un ni l’atre, del problema central, del problema real- han estat anys discutint emmaranyats en un procés alié que els dos desconeixien; com a mínim direm que no el coneixien amb la profunditat necessària. I així han passat dècades de veritats “científiques” i acusacions absurdes. L’Alienació Elitista acusant al valencianisme de secessionistes, quan el secessionisme real l’havia produït Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans, i l’Alienació Elitista valenciana l’havia secundat. I no volem entrar en les acusacions polítiques (sobre qui és més de dretes que qui) que mos duria per camins que mos estimem més evitar.

I, qué van fer els actants descrits ut supra?

  1. EL PROJECTE SECESSIONISTA: La burgesia noucentista catalana, que ja venia amb la càrrega dels renaixencistes catalans, batallant tots els temps per ser cabet de ratolí ans que coa de lleó, van elaborar un projecte polític que s’havia de basar sobre la “ciencia” lingüística. Amb subterfugis i mitges veritats van tallar la històrica llengua d’Oc en dos, i de Pirineus avall s’anomenaria catalana, on s’inclourien –s’inclouen- el mallorquí i la Llengua Valenciana i el seu –nostre- Segle d’Or. És, com tots els projectes del catalanisme, una idea ben estructurada, plantejada a llarg termini, i duta a cap amb una paciència infinita, i, amb “puny de ferro en guant de vellut”: a) Primer tindre una llengua, La Llengua, que seria catalana-no-occitana, de nova planta, i creada ex professo. I b) Sobre la llengua construir la nació (catalana) o de països catalans, encara que siga teòricament, encara que els països catalans ho siguen teòricament només: hiperbòlicament teòrics o teòricament hiperbòlics. Projecte polític, embolcallat de ciència, que tenia, i té, per objectiu la Declaració d’independència de Catalunya que, de moment, no és més que DUI. El temps dirà…
  2. L’ALIENACIÓ ELITISTA és el còmplice imprescindible per a la creació a Valéncia dels departaments de Filologia catalana (Queda per estudiar el ‘com’ del projecte que es va fer via Barcelona-Ministeri de Madrid-Valéncia, i els noms i cognoms dels responsables catalans que impulsaren el projecte). Seguint les idees de Prat de la Riba, a Valéncia també es va fer la casa per la teulada, com es va intentar fer a Occitània. ELLS, les elits catalanes, van anar a buscar les elits valencianes, proclives i fàcilment alienables, tàctica elitista prat-ribenca que ja va usar Josep Carbonell per a captar adeptes en les universitats occitanes -quan el catalanisme volia fer Països d’Oc i ser hegemònic en mitja França, sense èxit- . Pero, seguint aquella forma tan subtil d’actuació, es creà a Valéncia l’organisme que posarà la pedra definitiva per a consolidar el projecte: Departaments Valencians, catedràtics Valencians… de filologia –aliena- catalana. Imprescindible, per tant, la col.laboració dels alienats i alienades que decidixen ajudar el projecte i fer entrega, o lliurament, del nom Llengua Valenciana i Segle d’Or Valencià a les aspiracions del catalanisme “científic”- expansionista (no farem cap de juí, ni positiu ni negatiu. Simplement, una exposició objectiva). Com que “ser valencians ho experimentaven com a insuficient…” S’entregaren al “domini lingüístic català”. I ja tenen al començ la definició del mot ‘alienació’; observen la relació entre ell i ‘domini’.
  3. EL VALENCIANISME de “la llengua valenciana diferent i diferenciada de la catalana” que, a imitació –conscientment o inconscientment– del procés secessionista català intenten reivindicar la independència del valencià que vindria del mossàrab, i no seria llengua importada per Jaume I.

Pero El Problema sempre ha tingut, al seu costat, La Solució.

CONTINUARÀ


Segona part: La modalitat lingüística valenciana (II): La Solució

Tercera part: La modalitat lingüística valenciana (III): Cronologia del procés


Emili Gómez
Llicenciat en pedagogia. Mestre de pàrvuls