Facebook
Twitter
Isidro Tormo i Sergi Núñez de Arenas*
Corren temps complicats per ad aquells valencianistes que sempre hem tractat de vore el got mig ple en l’acostament i la germanor de les variades sensibilitats del valencianisme. És ben cert que hi ha diferències palpables en les distintes parts protagonistes d’aquella tan nomenada “Batalla de Valéncia” respecte al concepte que es té de la llengua valenciana. També és patent que a totes les parts implicades els unix una cosa comuna, transversal i indiscutible: l’enaltiment del poder valencià i la potenciació i foment de les característiques singulars de la llengua valenciana. O aixina ho enteníem alguns (independentment de les discrepàncies sobre la naturalea o l’ortografia usada).
El 19/12/2003, en reunió plenària, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua aprovà una “Declaració institucional sobre el nom i entitat del valencià i sobre la normativa oficial vigent”. En el punt quart d’eixe document resava: “La diversitat onomàstica del valencià no pot servir de base a iniciatives que projecten una imatge fragmentada del sistema linguístic que els valencians compartim amb altres territoris. Les iniciatives que adopten els poders públics per a difondre el valencià fora del nostre àmbit lingüístic tenen tot el reconeixement de l’AVL. En qualsevol cas, estes deuen garantir la difusió de la nostra particularitat idiomàtica i deuen ajustar-se a criteris conceptuals i onomàstics de caràcter integrador”.
És provable que l’última frase d’este punt d’aquella reunió siga la que haja pesat com una llosa per a que alguns dels acadèmics actuals de l’Acadèmia hagen vist la nostra “particularitat idiomàtica” ferida de mort una volta s’ha ratificat este pacte entre l’Acadèmia i l’Institut d’Estudis Catalans firmat el 7 de juliol de 2020 per a una normativa única. En esta nova etapa encetada es donarà prioritat a l’homogeneïtat de les formes convergents fonamentalment. Secundàriament es diu que “s’acollirà i valorarà la variació interna de cada parlar”.
«L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser creada per a enterrar definitivament un problema que desunia als valencians per vore una mateixa cosa des de punts de vista distints i enfrontats […] Seria dolorós que tota la faena feta s’afonara en una mar de promeses incomplides i d’aigües fosques que, en lloc d’apagar les flames, atiaren aquelles brases que havien sabut apagar».
Dit aixina, este nou paradigma impacta frontalment ab la Llei 7/1998 de la Generalitat Valenciana de la Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. En l’art. 3 d’esta Llei es llig que “l’AVL té per funció determinar i elaborar, si és procedent, la normativa de l’idioma valencià”, i en l’art. 7a) se li reconeix la competència per a “determinar la normativa oficial del valencià en tots els seus aspectes”.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser creada per a enterrar definitivament un problema que desunia als valencians per vore una mateixa cosa des de punts de vista distints i enfrontats. Si esta tenia per missió determinar i treballar per la normativa oficial de la llengua valenciana en tots els seus aspectes –¡en tots!– i ara opta per donar-li major importància a la convergència del model de llengua que a la genuïnitat i idiosincràsia pròpia, està deixant que el seu timó vire directament des de les mans d’uns criteris de servilisme. Abandona la nau que pilotava i la deixa sense direcció pròpia. El naufragi d’este barco està portant-se a terme. Seria dolorós que tota la faena feta s’afonara en una mar de promeses incomplides i d’aigües fosques que, en lloc d’apagar les flames, atiaren aquelles brases que havien sabut apagar.