Facebook
Twitter
Òscar Rueda*
Publicat originalment en Las Provincias, el 28/07/2017
El recent falliment del sociòlec Damià Mollà nos ha dut a la memòria el moment en que llegírem ‘De impura natione’: l’ensaig que, corredactat entre ell i Eduard Mira, fon guardonat en els premis Octubre de 1986. Baix el subtítul de ‘El valencianisme, un joc de poder’, el recordem en un peculiar valencià ple de barroquismes exòtics, arcaismes i paraules ‘no normatives’ per a l’autoritat competent. El seu efecte nos resultà atemperat perque ya havíem llegit el ‘Document 88’ de Franch, Colomer, Nadal i Company -que nos paregué més atrevit, clar i directe-, pero sol presentar-se ‘De impura natione’ com l’inici de lo que pretenia ser una ‘tercera via’ entre el ‘fusterianisme’ i el ‘blaverisme’ -per a Mollà i Mira, ‘nosaltrisme’ i ‘ratpenatisme’- que, naixcuda des de l’entorn universitari, constituïa una primera crítica a la proposta ‘regionalista catalana’ de Joan Fuster i a l’hora un cant a la ‘reconciliació’ entre les dos tendències contemporànees d’entendre i comprendre la personalitat valenciana. Una tercera via que venia a reivindicar la llegitimitat de la Senyera ‘en blau’ o de la denominació ‘llengua valenciana’, la construcció d’un poble valencià que no fora un pur apèndix castellà o català, i un desig de ‘pacte llingüístic’ entre les dos tendències que portaven ya uns quants anys discutint sobre el model normatiu que havia de ser oficialisat i vehiculat socialment.
“El dilema real no era […] entre «som catalans perque parlem català» i «som espanyols perque no parlem català», sino entre «som valencians perque sempre ho hem segut i volem continuar sent-ho, i a partir d’ahí ya veem qué més som», i els que per interés, digressió intelectual o simple bona fe posaven (posen) la seua valencianitat a un nivell inferior al de la seua espanyolitat […] o la seua catalanitat…”
No obstant, la dicotomia plantejada entre una «part catalana» i una «part castellana» que juntes conformarien supostament el poble valencià continuava sent deutora de les tesis fusterianes -i alluntada de la realitat sociològica-. El dilema real no era, no és, un joc de poder entre dos ànimes d’una supostament esquizofrènica societat valenciana. No era entre «som catalans perque parlem català» i «som espanyols perque no parlem català», sino entre «som valencians perque sempre ho hem segut i volem continuar sent-ho, i a partir d’ahí ya veem qué més som», i els que per interés, digressió intelectual o simple bona fe posaven (posen) la seua valencianitat a un nivell inferior al de la seua espanyolitat (innegablement històrica, pero massa voltes definida en térmens excloents de ‘lo no castellà’) o la seua catalanitat (ahistòrica i existent només com a pura especulació filosòfica naixcuda en els cenàculs universitaris dels 60). Una atra cosa és cóm els poders fàctics de Madrit i Barcelona usaren (usen) eixa situació en propi benefici, pero convindrà que, per una volta, no els comprem la moto ni als uns ni als atres.
Erren també els hagiógrafs que afirmen sense rubor que és la ‘tercera via’ la que ha guanyat socialment. En temps de retirades de subvencions per no seguir les mateixes recomanacions normatives que l’administració tampoc seguix, podríem deixar els chistes per a la paella dels dumenges. De fet, a ‘De impura natione’ també li haurien llevat la subvenció…