Facebook
Twitter
Òscar Rueda*
Publicat originalment en Las Provincias, el 23/02/2020
El 21 de febrer se celebrà el ‘Dia Internacional de la Llengua Materna’. La data, fixada per la UNESCO en 2002, crida l’atenció sobre una realitat: el 43% de les 6.000 llengües del món estan en perill d’extinció.
S’estima que cada dos semanes desapareix una llengua en morir l’últim dels seus parlants, en la pèrdua patrimonial, cultural i identitària que comporta. La majoria de les llengües no desapareixen per una catàstrofe demogràfica, sino per dos processos sociològics: l’interrupció de la transmissió generacional de l’idioma entre pares i fills, i la nivellació llingüística respecte a varietats idiomàtiques pròximes.
Si traslladem l’efemèrides a la Valéncia de 2020, les dos llengües maternes de l’immensa majoria de la població -valencià i castellà- i el nostre bilingüisme social són un patrimoni a conservar i protegir. Quan alguns se queixen per la baixa calitat del valencià que els nostres jóvens escriuen o parlen (o que no escriuen ni parlen…), caldria preguntar-se quines oportunitats tenen per a deprendre’l en condicions, i si les estratègies oficials per a assegurar la competència en els dos idiomes cooficials són adequades o, per contra, generen rebuig en la població, tinga el valencià o el castellà com a llengua materna.
«La transmissió de la llengua de pares a fills és vital per al seu futur».
Les enquestes sociològiques diuen que vora un 60% de la població de les comarques històricament valenciaparlants té el castellà com a llengua materna o principal en el sí de la família. No obstant, el percentage de valenciaparlants voreja el 55% de la població, degut a que molts valencians de llengua materna castellana adquirixen també el valencià de manera bilingüe. Lo inquietant és que, si desglossem l’us per grups d’edat, tenim per eixemple, en una enquesta de 2004, que, mentres un 48,5% de les persones ‘majors’ usen prioritàriament el valencià en la llar, este percentage descendix en l’edat, fins a aplegar a només un 29% entre la franja d’edat més jove.
La UNESCO marca el 30% de percentage de transmissió intergeneracional com l’umbral a partir del qual un idioma pot considerar-se «amenaçat». Per això és imprescindible propiciar que els valenciaparlants parlen en valencià en els seus fills, en els seus nets, com sempre ha ocorregut i com ocorre en qualsevol idioma viu del món. Especialment en les parelles llingüísticament mixtes, la riquea de posseir dos llengües maternes és un privilegi que deu traslladar-se a les noves generacions. Eixa és la millor manera d’assegurar la supervivència futura del valencià i el manteniment de les seues característiques diferencials respecte a llengües veïnes. Denigrar el valencià de casa, com fan alguns ‘experts’, en lloc de prestigiar-lo, és la via més fàcil per a la seua desaparició.