Facebook
Twitter
Se m’ha demanat que siga jo qui parle sobre lo que opine de Trellat des de fora, però estant dins. És cert que soc quasi un nouvingut, em vaig incorporar quan el grup ja tenia huit anys d’existència i no coneixia personalment cap dels seus components.
Gent culta, experts en filologia o en història, amb anys en l’activisme valencianiste, des de distintes sensibilitats, tendents tots a la moderació i a la concòrdia com bé reflectix eixe lema que Tots són nostres, encara que entenc millor la vera comprensió en tot allò que tingam de diferent com dia el patrici Nicolau, al qual tants utilitzen sense seguir la seua senda. Poc temps més tard es van succeir unes reunions a les quals vaig acudir molt actiu i il·lusionat i fins i tot en una ocasió vaig portar un esquema de com pensava que devíem funcionar, perquè fórem efectius i aconseguírem els nostres ambiciosos objectius, arribar a ser una sort d’Òmnium Cultural Valencià.
Una vegada despertí del somni, es van mostrar les evidències i em vaig fer la pregunta: sense suport social, sense suport econòmic, sense suport polític i enfront de dos trituradores de signe oposat que compten amb tot allò de lo que nosaltres manquem, val la pena continuar lluitant?, que en el nostre cas és defendre-mos.
Trellat es definix, més que per lo que som, per lo que no som. És una constatació defensiva, haver de donar explicacions del que et sents i afirmar lo que no has sigut ni seràs.
Tinc una edat, puc comparar com estàvem en els meus anys universitaris i com hem transitat per a arribar al lloc en el qual estem ara. Soc pessimista, ser-ho és la condició de l’informat. No obstant això, hi ha alguna cosa que t’impedix renunciar a lluitar: potser ser de Russafa i estar batejat en Sant Valero, potser ser besnet d’un anglés que ja escrivia sainets en valencià, però, al marge d’anècdotes personals, sobretot, per vivències personals, haver vist creuar-li la cara en l’escola a un amiguet del Forn d’Alcedo per no saber dir unes paraules en castellà, per preguntar-me un dia per què no parlàvem en casa i en l’escola com els meus iaios, que eren de Crevillent, l’Alcúdia, Sagunt i Valéncia.
Arribí a una Facultat d’Història on era un element estrany, ni marxiste ni fusterià, envoltat per companys del BEAN i per professors que parlaven del curs en català no del curs en valencià, que era en el que m’havia matriculat. Autoodi? També em negue a deixar de lluitar després de quaranta anys convivint amb gent d’una factoria instal·lada al Vallés Oriental que em corregia sovint, perquè parlava malament la seua llengua, la seua i per als quals els meus hui, este, roig, seua, vesprada, vinguí, etc., eren propis d’un analfabet lingüístic. O també per haver de buscar un lloc on parlar en valencià amb un company català sense que m’escoltaren i no patir cares de despreci (això em va passar en Madrid i en Valladolid) o amenaçar-me a fer-me baixar d’un cotxe si tornava a parlar valencià amb un altre per telèfon (això em va passar a Córdova).
Patir en silenci estes coses ens poden conduir a la melancolia i considerar que és cert que ser valencià és molt difícil, eixe estúpid, despersonalitzador i interessat mantra que tantes vegades hem sentit.
Els extrems eren i són irreductibles, però entre els uns i els altres hi ha molta gent amb Trellat, existixen molts valencians orgullosos de ser-ho, molts valencians disposats a adaptar i modificar alguns dels seus plantejaments i opinions amb tal d’aconseguir la concòrdia i amb ella la força que ens permetrà -almenys- no extingir-nos, perquè crec i en Trellat molts ho pensem, que és una qüestió de supervivència el que ens estem jugant. Tingam clar que buscar la concòrdia no és equidistància i que tot allò que no se sustenta en l’estudi dels “sabuts” ens és alié en Trellat.
Diem que no participem de la política partidista, però m’assalten dos preguntes: Com s’influïx llavors? On i com pretén influir Trellat? Per a mi i des de fora, esta és la qüestió més important a resoldre. I una pregunta més personal: Què hem fet per a meréixer que hui en dia no hi haja un sol partit valencià amb cara i ulls que no tinga la seua mirada còmplice a la Puerta del Sol o la plaça de Sant Jaume? Què hem fet per a meréixer-ho? No fer prou. I això és per a lo que naix Trellat, per a fer.
Espanya una i no cinquanta-una, el valencià per a cantar el “Per a ofrenar” unes quantes vegades a l’any, per a contar acudits en les sobretaules, tindre cent canals en castellà, però suportar que des de la Meseta ens diguen que com ens atrevim a permetre que la nostra televisió siga només en valencià. “Què són vostés, independentistes com a Catalunya?”, O, de l’altra banda, suportar els pamflets de l’Òmniun Cultural -eixe sí que existix amb centenars d’empleats- indicant que Calatrava és un arquitecte català, que catalans són els Moros i Cristians d’Alcoi, el Misteri d’Elx i fins i tot el Miguel Hernández, eixe del que els de l’Institut Nova Història -ben regat de subvencions per la Generalitat de Catalunya, i que no deuen haver llegit a Fuster-, diuen, que és seu i que Oriola és seua, i Elx també i Alacant. Seus, quin trist possessiu en boca de qui t’està robant lo que és teu. A més, Fuster els recriminaria, perquè eixe xarnego castellanoparlant del Hernández no té cabuda en l’Arcàdia de la seua xenòfoba nació inexistent.
Diem en Trellat que no som catalanistes ni anticatalanistes, però no diem si som espanyolistes o antiespanyolistes. Això no cal dir-ho? Mirem en Trellat massa al nord i poc a ponent?
Diem en Trellat que Tots són nostres. Abans vos he dit que dels meus quatre iaios només un era de Valéncia ciutat, els altres tres eren, segons Guia, la CUP, ERC, Torra, Puigdemont i part de Compromís, catalans de Sagunt, de Crevillent i de l’Alcúdia. Fa poc, en una lamentable reunió en el Micalet se’ns va enfrontar un bienpagao de la Universitat afirmant-se català d’Alcoi. De veritat que Tots són nostres? Una suggerència per a un nou lema: Tots els valencians són nostres. No, són nostres els que no se senten valencians, no ho són eixe tristíssim 25% que se sent només espanyol i no valencià, tampoc són meus eixos que reneguen de la seua condició de valencians, recorde ara al Joan Francesc Mira de La nació dels valencians afirmant que necessitem una identitat diferent de la castellanoespanyola, però d’igual rang i categoria i concloent que: El remei és ser catalans. En l’estacioneta del trenet de Bétera vaig llegir fa molts anys esta pintada: “Ni catalans ni castellans, valencians”. És senzill, veritat?
I això és el que hi ha a un costat i a l’altre, els tres segles i mig de sotmetiment per part de l’Estat central i hui en dia de les elits economicofinanceres de Madrid (deixem en pau ja a la pobra Castella que ni punxa ni talla) i el segle i mig de pillatge cultural per part de les elits burgeses i polítiques de Barcelona, amb el col·laboracionisme d’eixa quinta columna tan ben subvencionada que té acomodament en alguns nuclis de la nostra Universitat, i seu en la delegació del govern de Catalunya al carrer de Sant Ferran de Valéncia.
Entre els uns i els altres, estem els valencians, alguns d’ells en Trellat, de moment sols, més sols que la una, però amb el convenciment que som molts més dels que creiem que som i amb l’evidència, és cert, que pocs, molt pocs són capaços de fer el pas avant per a organitzar-nos, aconseguir ser forts i ser respectats. Feu eixe pas avant, formeu part de Trellat.
En els nostres “no som” de Trellat ens centrem en la llengua com a essència, element distintiu i nucli de la batalla per la nostra supervivència i amb la llengua acabaré, però abans parlem d’altres qüestions. Des de les talaies del Penyagolosa, del Garbí o del Puig Campana, mirem i ens preguntem: On està la nostra banca? On està el nostre Dret Civil? On estan les infraestructures per a connectar-nos amb Europa sense passar per Atocha? On estan eixes obres hidràuliques pendents que haurien evitat, entre altres inaccions més greus, la mort de centenars de valencians fa un any? On estan el codi ISO i el domini Internet .val? On està eixe finançament just que exigixen alternativament els nostres miserables partits sols quan són oposició?
Acabe en la llengua. Ens afirmem com a no negadors d’unitats lingüístiques, però no acceptem subordinacions ni convergències i ens neguem també a secessionismes estèrils fora del nostre diasistema (que crec que hem d’afirmar i proclamar amb més claredat). Diem en Trellat que no ataquem cap normativa. No és prou. Serem capaços d’ajuntar a uns i a altres per buscar concòrdies? Proposem-ho públicament, organitzem-ho nosaltres i qui no ho accepte quedarà retratat en el seu dogmatisme.
Encara queden optimistes que es diuen irreductibles, però la pressió d’un idioma amb 650 milions de parlants és imparable, en les comunicacions del passat, el quasi analfabetisme, l’escassa cultura, la nul·la presència de mitjans de comunicació audiovisuals. Les capitals no, però els pobles eren un reducte aïllat a resguard del canvi idiomàtic, però ara, en l’era Netflix, de comunicacions i viatges continus, la influència del castellà és laminadora i aclaparadora. I mentres ens barallem, el cel està cada dia més fosc.
A l’altra banda de l’Ebre van a la seua i tenen clars els objectius, perquè lo que no té nom, no existix; anys i anys els he sentit dir que parlem pla i català o com a molt, que parlem la nostra llengua (curiós que ara sí s’enrecorden en Escola Valenciana i diuen valencià en els seus llançols de balconada). Per què no s’atrevixen a fer una consulta als pares preguntant: “Vol els seus fills escolaritzats en castellà o en català?”. Veritat que no? Sols els val la tàctica, li diem valencià, però ensenyem català i continuem amb la matraca del nogensmenys, trucar, avui, dues, etc. Fins que tots junts, de la maneta i convergents, com vol l’actual Acadèmia Valenciana de la Llengua, escrigam i parlem tots igual, com si forem tots de Manresa o d’Olot. Llavors podran suggerir canviar el nom perquè no en caldrà un altre i ja he dit que lo que no té nom no existix. Faena feta.
A dos dels meus nets, nascuts en Valéncia, els seus pares els van matricular des de l’EGB en valencià i així han cursat fins a l’ESO; quan tenia onze o dotze anys el major em digué: “Iaio per què la gent del Saler no parla com els meus mestres?”. Li contestí: “Perquè els mestres no volen que parleu com la gent del Saler, volen que parleu com altres”. Hui en dia parlen castellà amb els amics i anglés amb els amics estrangers i en tots els seus jocs i enredros per les webs. L’incòmode valencià de l’elitisme ha quedat per a aprovar-lo i oblidar-lo i el valencià afectiu per als dinars dels dimecres amb el iaio. Una pena.
Companys de Trellat, tenim molt que fer, a molta gent que convéncer, a molta gent que ajuntar, perquè ens juguem una vegada més, en esta hora, la nostra existència. Si tenim èxit ho celebrarem, si no, almenys, tindrem la consciència tranquil·la d’haver-ho intentat