Facebook
Twitter
Introducció
Ben a sovint, s’ha parlat del català-valencià-balear i de l’occità com a llengües bessones. De fet, des del món de la filologia s’ha afirmat no poques voltes que eixes dos realitats eren una mateixa llengua fins a, com a mínim, l’arribada de la baixa edat mitjana (segle XI). Però també hi ha qui va més allà i arriba al XIV o al XV (amb Ausias March); i, fins i tot, hi ha qui entronca amb la Renaixença-Felibritge del XIX i posa la data de la secessió en 1934 (any del manifest català titulat Desviacions en els conceptes de llengua i de pàtria).
Siga com siga, hi ha hagut i hi ha una base objectiva per a afirmar l’existència d’una realitat lingüística que engloba les realitats lingüístiques occitana i catalana-valenciana-balear; i, a partir d’ahí (segons les preferències -estes sí, subjectives- de cada u), per a parlar de modalitats occitano-romàniques, de llengües occitano-romàniques o de diasistema occitano-romànic. És a dir: hi ha una realitat lingüística que inclou tant la manera de parlar dels valencians com la dels gascons o els provençals, en contrast amb la dels gallecs o la dels sicilians. Mirem-ho d’una altra manera: si hem de classificar tots els parlars romànics (o agrupar les llengües romàniques, si es vol dir d’eixa manera) en diferents blocs, resulta obvi, per poc que rasquem una miqueta la superfície (i si deixem a banda l’anècdota per a centrar-nos en les estructures lingüístiques bàsiques), que el català-valencià-balear i l’occità formarien u d’eixos grups o blocs. I, a més, ben compacte: al mateix temps, cohesionat internament i amb una personalitat pròpia prou diferenciada de la resta. Per a demostrar empíricament l’afirmació que acabe de fer, és necessari elaborar un estudi concret (que tinc en procés), de manera que no són ara i ací el moment i el lloc adequats per a fer eixa operació.
En compte d’això, el que farem ací serà encetar el camí que ara descriuré. Pareix que, darrerament, els mapes lingüístics del valencià estan de moda, com ho demostren l’èxit recent del llibre Els parlars valencians (UV, 2017), amb circulació de mapes inclosa per les xàrcies socials, o la recuperació dels treballs per al Atles lingüístic de la Comunitat Valenciana per part de l’AVL. Eixe interés per la variació lingüística interna del valencià és francament positiu. Ara bé, ¿és suficient la perspectiva adoptada per a valorar tots els fenòmens de variació lingüística del valencià? En els casos en què el fenomen lingüístic representat en el mapa té lloc exclusivament dins del valencià, sí que és una perspectiva suficient; però ¿i quan la mateixa variació es produïx també fora dels nostres límits administratius?
Fobos92, Ibero orientales aragonés, retallada per Trellat.org, CC BY-SA 3.0
Certament, per a comprendre prou bé un fenomen lingüístic que es produïx ací i allà per tot l’àmbit occitano-romànic (i, en algun cas, per tot l’àmbit romànic), ¿no haurem de considerar-lo en el marc que li correspon, és a dir, en la seua globalitat? Si, en compte de fer això, ens limitem a observar i a analitzar eixe fenomen com si la cosa només anara del Segura al Sénia (o a la punta de l’Ocell, o a l’estany de Leucata), ¿no estarem adoptant un punt de vista massa estret o, dit d’una altra manera, una perspectiva sense prou perímetre visual? Deixaré que el lector conteste a eixos preguntats quan haurà acabat este article. Ara bé, en la meua opinió, el disseny urbà s’observa més bé sobrevolant la ciutat que triant un sol carrer i travessant-lo…
I bé, el que ací farem serà començar a col·locar fenòmens lingüístics concrets del valencià (i del català-valencià-balear) en el seu marc complet, que és el marc occitano-romànic. Amb la finalitat de començar eixe eixamplament de la perspectiva amb què mirem les nostres qüestions lingüístiques, els mapes d’este primer recull representen exclusivament fenòmens que presenten variació geogràfica tant dins de l’àmbit català-valencià-balear com dins de l’àmbit occità (amb l’única excepció del primer mapa, en què passa el mateix en tot l’occità però no en tot el català-valencià-balear). De moment, trobareu set mapes de fonètica i només u de morfologia i u de lèxic, però hi haurà temps per a fer molts mapes més.
Ara bé, voldria fer un advertiment abans de començar: un mapa lingüístic és sempre una simplificació (la realitat no és mai exacta, de manera que els mapes ho són menys encara) i el resultat és sempre aproximat i susceptible de moltes millores. Pel que fa a les fonts que he usat per a elaborar els mapes (operació que he fet en un grapat de moments d’inspiració dispersos a través d’uns anys), és impossible recordar-les i citar-les totes; però aclariré que he combinat la consulta de portals web (Iberolingua i THESOC), de diccionaris (el Diccionari Català-Valencià-Balear i el Diccionari Occitan de Comunicason de Panoccitan.org) i d’atles lingüístics (el Atles Lingüístic del Domini Català i el Atlas Linguistic de la France) entre moltes altres, que també inclouen la pregunta directa a col·legues lingüistes. En eixe sentit, he d’agrair especialment les informacions de Josep Saborit, que va fer uns mapes lingüístics d’enorme valor per al seu llibre Millorem la pronúncia (AVL, 2009) i que sempre oferix generosament a tot el món els seus coneiximents profundíssims en el camp de la variació.
I, parlant d’atles lingüístics, em pregunte: amb este recull de mapes, ¿estarem començant un atles lingüístic occitano-romànic? El temps i els lectors ho decidiran.
- Introducció
- Mapes de fonètica
- Mapes de vocalisme
- Articulació de /o/ àtona com a [u]: morir
- Articulació de /e/ àtona com a [ə] o [ɑ]: fetge
- Articulació de /ɑ/ àtona final com a [ɔ], [ɛ] o [ə]: poma
- Articulació de /ɑ/ àtona final com a [ɔ], [ɛ] o [ə] amb /ɔ/ tònica: porta
- Tendència a mantindre o a desfer el diftong gua: llengua, aigua
- Mapes de consonantisme
- Distinció o indistinció de /b/ i /v/: viure
- Articulació de fricativa palatal sorda /ʃ/ o com a alveolar /s/: caixa
- Mapes de vocalisme
- Mapes de morfologia
- Terminació de la primera persona en el present: jo parl–
- Mapes de lèxic
- Noms del canis lupus familiaris: gos, ca(n), chi(n), cucho
Publicat originalment en la revista Paraula d’Oc, número 17.
Alexandre Ordaz
Foto destacada: Fobos92, Ibero orientales aragonés, retallada per Trellat.org, CC BY-SA 3.0
